Gràcies Paco

De dreta a esquerra: Miriam Vilaplana, Raquel Ruiz, tu
(Paco Aura), Moises Pulido i jo (Jordi Pascual) el 2011.
// iesandreusempere.org.

Hola Paco, probablement no te'n recordes de mi. Un dia vaig anar a ta casa amb uns companys d'institut a fer-te una entrevista. Amb més de 90 anys és normal que se t'obliden coses i més tan puntuals com aquesta (amb la foto pots refrescar la memòria).

T'escric aquestes línies perquè eres un exemple. Eres un dels pocs sobrevivents de l'holocaust i et vas encoratjar per no odiar però explicar les teues vivències. Eres la memòria viva que ens ha d'ajudar a recordar la barbàrie per a que mai més es torne a repetir. Eres la memòria de tots els alcoians, valencians i europeus que van acabar en camps d'extermini. Eres la memòria del nostre poble. Recordes per aquells que no van poder sortir de l'infern i per aquells que van morir anys després.

També t'escric aquestes línies per donar-te l'enhorabona. Et mereixes un pont? Probablement aquesta siga l'excusa per a que el teu nom i els dels altres 21 alcoians que van sofrir el terror nazi tinguen un lloc de record. Allò que segur que et mereixies era estar al costat de la teua família i de tota la ciutadania que pensa que et calia un reconeixement. Et mereixies la demostració de l'estima ciutadana i m'alegre que l'hages pogut tindre. No, jo no vaig poder estar perquè estudie fora però els meus companys d'institut et van transmetre l'agraïment que tots plegats creiem que era necessari transmetre't.

I què puc dir del teu esforç didàctic, de la teua implicació, de les ganes d'explicar les teues vivències, del teu interès perquè no s'oblide ni torne a passar tot el que vas viure? De vegades no és tan senzill escriure les paraules exactes, però crec que tot Alcoi diu: gràcies Paco.